La defensa dels drets dels infants després de 20 anys de Convenció

UnicefEl 20 de novembre de 1989 la pràctica totalitat dels països de Nacions Unides (NNUU) varen ratificar un text de 54 articles que va constituir la Convenció dels Drets de la Infància (CDI). Aquest text s’ha convertit en un instrument fonamental per defensar els drets de tots els menors de 18 anys.

En primer lloc, es tracta d’una Convenció i no d’una Declaració (com la firmada a Ginebra l’any 1959), fet que implica l’obligació legal dels Estats signants d’aplicar-la i de no contradir-la en el seu ordenament jurídic intern.

En segon lloc, la Convenció recull en un complet articulat els drets especials que han de tenir els menors. Així, la Convenció assegura que la infància té drets de ciutadania de caràcter universal, expressats en l’àmbit civil, polític, social i cultural. Finalment, Nacions Unides (canviar per NNUU) va assegurar també els mecanismes necessaris de supervisió de l’acció dels Estats en la garantia dels drets dels infants.

Es va crear així el Comitè dels Drets de l’infant com a mecanisme independent vinculat a NNUU, la funció del qual és avaluar els informes sobre la situació de la infància que els Estats tenen l’obligació de lliurar cada cinc anys. El Comitè avalua aquests informes, destaca els dèficits i assenyala conclusions i recomanacions a cada Estat. Al mateix temps, publica regularment observacions generals que han d’orientar el desplegament de les polítiques d’infància.

El text de la Convenció i l’estructura que l’acompanya han significat un avenç fonamental en la garantia dels drets dels infants. Els drets de protecció, provisió i participació són garantits en un text que es fonamenta en quatre principis fonamentals: el dret a la no discriminació (art. 2), l’interès superior del menor (art. 3), el dret a la vida, el desenvolupament i la supervivència (art. 6) i el dret a la lliure expressió d’opinions (art. 12). El dret a triar.

Aquests avenços significatius contrasten, però, amb un elevat desconeixement del text, amb la plasmació insuficient en l’ordenament jurídic intern d’alguns estats i, especialment, amb l’efectiva implementació que se’n fa. Aquest darrer aspecte és sens dubte el més important. Les institucions de defensa de drets de les persones constitueixen un molt bon observatori d’aquestes insuficiències, un mecanisme de visibilitat de les vulneracions dels drets dels infants i un espai per realitzar propostes i recomanacions a les administracions.

Els camps de treball en aquest àmbit són nombrosos. A tall d’exemple, poden destacar-se els problemes relacionats amb la protecció a la infància en situació d’alt risc social, les mancances en la garantia de drets de la provisió de serveis en l’àmbit de la salut o l’educació, o els quasi inexistents mecanismes de participació efectiva dels infants en la presa de decisions públiques.

Aquests i altres drets vulnerats en la nostra societat han de ser observats i assenyalats per les institucions de defensa de drets. Per fer-ho, la CDI continua essent un instrument necessari i fonamental per controlar el grau de compromís dels Estats amb la infància i el grau en el qual apliquen efectivament els drets que defineix aquest text.

Autor: Xavier Bonal

21/01/2015 Engrup Blog No Comments